Fem un ullada a... ( experiències teatralitzades de Barcelona i de Catalunya)

Un àngel ens apareix en la foscor total, amb les seves grans ales ... la seva silueta dolça es defineix en el cel blau fosc de la nit; sembla una aparició, però no és així. No està sol. Mira, just al costat treu el cap un altre àngel... ens ensenya amb orgull la creu que porta a la mà.

L'olor suau del mar a prop, dóna una tranquil·litat especial a aquest lloc i es barreja amb l'olor dels pins, del marbre. Olor d'elegància, olor d’història de Barcelona, d'una ciutat i dels seus habitants que reposen en aquest petit tros de paradís, conegut com a Montjuïc.

No, no és només un Cementiri. És un lloc especial, agradable a la vista, a l'olfacció, al tacte: és un lloc que obre les seves portes a la nit, per tres dies a l’any, per deixar-nos entrar en puntetes en aquest lloc monumental.

Així, amb unes espelmes a la mà, anem per grups a conèixer les penjades d’arquitectes, artesans, industrials i de totes les persones que han fet possible que aquesta joia brillés per la seva bellesa i es conservés intacta fins als dies d’avui. I si l’enginy d’aquesta gent ha arribat intacte fins avui, si les seves idees, creacions i aspiracions encara ens comuniquen, doncs aquest lloc no és  senzillament  lloc “ on reposen els morts”, no. Això està més viu que mai.

Marbre, Pedra natural del Montjuïc, bronze, capitals neoclàssics, panteons neogòtics, vidres incrustats en vidrieres modernistes: no hi ha estil arquitectònic i material que no es pugui apreciar aquí.

Tenim una guia, sí, la Marieta, que ens presenta les persones que estan enterrades aquí i que ens expliquen que van fer de la seva vida: ens conten com han fet calés i en quina època; ens conten de la Barcelona d’abans, de la classe obrera o dels aristocràtics, de com es vivia aleshores.

Llavors és aquí on el lloc dels morts és més viu que mai; ens oblidem que estem en un cementiri, ens oblidem que és de nit i ens oblidem de l'actor que ens parla i comencem a viatjar enrere en el temps, i pensem a quan el Passeig de Gràcia tenia poques cases, boniques, per cert, i quan a Barcelona la majoria anava a peus i “els rics” en carruatges.

Pensem als anarquistes del principi del segle XX, que van posar una bomba al teatre del Liceu, pensem a la setmana tràgica, a les cremes d’esglésies i a quan aquesta ciutat era com un “far west” en què el modernisme començava a insinuar-se...

Episodis que ens semblen molt llunyans en el temps, ja que avui el Passeig de Gràcia ensenya sense gaire orgull els aparadors de Zara, Mango i Nespresso, i no passa cap carruatge, sinó taxi i turistes amb bosses de compra.

Però per tots aquells que volen conèixer de veritat aquesta ciutat, val la pena visitar el Cementiri del Montjuïc, de nit, en les visites teatralitzades o de dia, als diumenges: el lloc “dels morts”, de fet, és per a nosaltres, per als vius, perquè puguem gaudir de la seva meravellosa arquitectura, del seu paisatge bonic i de la seva tranquil·litat.

No, no és un cementiri qualsevol. És el nostre Montjuïc.

http://www.cbsa.cat/rutesculturals.asp