EL ROL DEL TEATRE EN ELS MUSEUS
Chiara Palladino
Museologia i models d'intervenció patrimonial (Curs acadèmic 12/13)
<< L’esperienza è la scoperta di cose che in fondo erano lì, a portata di mano, senza che noi ce ne accorgessimo. In questo senso, è un ritorno del soggetto a se stesso.>>, da W. Benjamin, Il Narratore[1]
Diversos estudis contemporanis des de la filosofia a la pedagogia han enfocat la seva atenció cap a la narració com a eina de mediació educativa.
Segon el filòsof Roland Bathes, els contes son categories de la coneixement que ens permeten de capir i de ordenar el mon ( 1957). Des de sempre la narració constitueix un instrument fonamental a traves el qual l’ humanitat compleix una doble funció: es repròpia de la seva experiència i esdevé Home polític, entès com un individu que contribueix a definir el sentiment comú de la societat en la qual viu i en la qual forma part integrant.
No ens ha de sorprendre com les tècniques interpretatives han devingut molt populars en els museus en les ultimes dues dècades del segle XXI: per a la competició amb els altres mitjans (especialment la televisió i els mitjans audiovisuals), la disponibilitat de noves tecnologies amb uns costos cada cop més baixos i la creixent demanda dels col·laboradors dels museus que creuen que s’hauria de donar als visitadors el que el públic vol, ja estaven en l’aire totes les premisses necessàries a la difusió d’aquest tipus de visites.
L’ interpretació teatral en els museus es probablement el recurs de més baixa tecnologia entre tots els mètodes utilitzats en els museus, que es pot dir remunta als temps del teatre romà per al carrer[2]. La institució pionera en fer servir aquestos tipus d’interpretacions va ser el Museu de Ciència en Minnesota[3] en Estats Units que al voltant del 1970 va fer servir aquesta eina per donar un valor afegit a algunes de les seves exhibicions. Inicialment el programa consistia en monologues i demostracions fets per els actors i van trobar una acceptació tan forta per part del públic, que fins i tot el museu va decidir establir un departament teatral específic en 1984. Ara el seus programes inclouen un director, uns actors ( 4 full-time i un part-time) , guionistes contractats per les singles peces i un equip de tècnics (escenògrafs i tècnics de llum).
El exemple del Minnesota va ser molt influent, en els últims 20 anys moltes altres museus han començat a programar teatre en els museus entre Europa i Estats Units.
Hi ha moltes maneres per programar teatre en els museus: alguns museus presenten petits espectacles de curta duració (10 minuts) que moltes vegades son petits monologues o diàlegs, mentre que altres museus prefereixen optar per una programació amb menys freqüència i de duració més llarga, amb més actors (30-40 minuts). Algunes institucions prefereixen deixar clar també la distància entre els actors i el públic, mentre altres opten per poder fomentar l’apropament dels actors al públic de manera més directa. Els temes a vegades tenen a veure amb les singles exposicions, mentre que a vegades tenen a veure amb el museu sencer.
Perquè l’exhibició del viu es tan important? Com funciona?
Una de les raons de la difusió d’aquest servei als museus podria ser que el actor de manera divertida i no formalment didàctica aconsegueix produir un enllaç entre els objectes dels museus i el públic ; potser aquest mateix factor humà es la raó crucial per la popularitat i la difusió d’aquesta tècnica: cap altre tècnica interpretativa podria establir un lligam tan estret en altra manera. De fet la resposta emocional del públic cap als actors del museu es molt emotiva; ningú podria quedar-se afectat amb la mateixa força per un marc o una presentació visual o audiovisual. A més s’ha de considerar també la gran capacitat dels actors en saber dirigir-se al diferent tipus de públic que cada vegada es troba davant.
Els actors de les galeries dels museus han de balançar el seu rol de educadors i de entretenidors; més concretament no haurien de ser ni l’un ni l’altre. A vegades han de ser més didàctic i a vegades han de jugar més el rol de l’ entretenidor, en el cas de un tipus de públic que té dificultat en tenir l’atenció, com en el cas dels adolescents. En aquest sentit la flexibilitat ha de ser una important característica del actor que actua en els museus; aixó explica també perquè el actors de tipus “caracteristes” es troben més a gust en actuar en contextos com aquestos, més particulars.
No obstant, l’ introducció del teatre en els museus està considerada per molts un èxit, hi ha moltes curadors que son escèptics sobre els beneficis reals d’aquest servei. Una objecció comuna es que aquesta manera d’interpretar es molt invasiva: es tendeix a investir tot una area del museu, així com una televisió ho fa d’un habitació, amb la diferència que mentre la televisió es pot apagar amb un comandament, un visitador que no vol assistir a la performance no té manera d’evitar-la. Per l’altra banda la presencia dels actors tendeix a atraure els visitadors des de altres parts del museus causant una mena de congestió en el area de la performance.
A part d’objeccions d’aquest tipus, la qüestió econòmica queda com a major barrera per a l’ implementació d’aquest tipus de servei; per els museus que son uns tipus d’institucions que moltes vegades estan pendents de no poder fer canvis en els pressupostos i de no poder renovar-se o modificar-se, l’ introducció del teatre es una manera popular i relativament costosa per tornar a obrir-se al públic de manera renovada. De totes formes els cost dels actors es elevat, a vegades es necessita attrezzo o llums; i molt sovint els actors sempre tenen un marge per a poder per canviar les paraules del text que interpreten o anar improvisant, amb lo qual l’idea de partida del guió podria anar canviant espectacle rere espectacle; en aquest sentit el risc es que es podrien anar canviant fins i tot les dades, o que es podrien produir inexactituds històriques.
Per evitar coses d’aquestos tipus s’haurien de fer controles regulars sobre la qualitat de les performances, que poden arribar a tenir un cost bastant alt; llavors dificultats com aquesta han dissuadit alguns museus en aventurar-se en programar teatre en les galeries. No obstant aixó, la tècnica interpretativa està actualment bastant difosa perquè resulta molt popular i molt efectiva, especialment amb els nens. Donada la popularitat del teatre en les visites escolars, te una significança important que al museu i en les visites teatralitzades els alumnes puguin trobar les matèries d’estudi de l’escola. Fins i tot es pot arribar a involucrar el professors en la creació del textos en manera de poder-lo treballar a classe abans i després de la representació. La naturalesa no didàctica de les performance teatrals els permet de entendre missatges que serien més difícils d’explicar d’altra manera.
En conclusió, una altra qüestió més difícil a resoldre es el problema de com organitzar el fluix d’espectadors en el museus, durant les performance: no seria així de tenir espais museals ja pensats per aquestos tipus d’activitats, perquè la representació no estigui apartada dels espais de les exhibicions. Per al que fa al problema econòmic que comporta l’ implantació d’un servei d’aquest tipus, s’ha de pensar en que un petit grup de museus diferents podrien compartir una mateixa companya per a poder així anar amortitzant les despeses que aquest servei comporta, sobretot al principi de la implantació del servei.
QUE ES EL TEATRE EN EL MUSEU?
El marc en que fins ara s’ha inscrit l’ús de les possibilitats de les representacions teatrals comprens les següents possibilitats:
· Performance de peces escrites per actors en espais definits;
· Performance de peces improvisades per els actors en espais definits;
· Performance itinerants de dialogues improvisades i en costum d’època presentades per actors professionals, semi- professionals, amateurs;
· Living History- personatges en costum d’època que podrien tenir o menys una experiència teatral, enganxen el públic amb un diàleg improvisat;
· Reenactments (reconstrucció): personatges en costum de l’època que no tenen una formació teatral i que porten endavant una acció planificada en una escena;
· Demostracions que utilitzen tècniques teatrals com efectes especials o costum d’època;
· Activitats educatives tingudes per actors ;
· Mascots, animals o creacions fantàstiques que interactuen amb els nens;
A part de les diferencies en la manera de fer servir o menys el teatre es pot dir d’estar utilitzant teatre en els museus quan “en primer lloc la peça evoqui un temps i un lloc diferents del present i quan la peça tingui una estructura narrativa, o sigui, que compti una història”[4]. En general, les peces estan escrites especificadament per al teatre del museu i en aixó han de ser diferents de les peces teatrals en general. Aquest es un aspecte important que s’ha de tenir en compte perquè el espectador de la visita teatralitzada del museu no es el mateix espectador que va al teatre regularment i que sap llegir el llenguatge específic teatral.
Moltes vegades la performance del museu serà l’únic tipus d’espectacle teatral al qual aquest tipus de públic assistirà i la seva importància resideix en aquesta característica; si al final de la peça el públic demana alguna pregunta al actor sobre els seus costums o el seu patinat, la contesta tindrà igualment un valor educatiu, tot i que ha sigut donada per un actor.
Paul Taylor, del Philadelphia Zoo Treehouse diu que la única diferencia entre una peça de teatre corrent i un peça de teatre per museus està en les seves arrels: una peça de teatre pot tenir una certa matis educativa, però no necessariament ha de ser didàctica; mentre que una peça de teatre per museu necessariament ha de contenir un’ idea didàctica per explicar al públic[5].
Sempre s’ha de recordar que el teatre mai constitueix només una sèrie de instruccions, com una lectura teatralizada d’una descripció científica: el teatre fomenta la comprensió creativa dels objectes que es volen mostrar, mitjançant l’addicció d’una història, d’un temps i d’un espai especial.
El teatre del museu ha de contenir aquestos elements:
· Els objectius educatius han de ser correlat als valor i a la missió de la institució que representa;
· Apuntar a una qualitat artística elevada en el us de actors professionals;
· Actuacions més curtes respecte al teatre corrent i possiblement interactives;
Com s’aprèn des de la definició de l’ICOM els museus son institucions “ al servei de la societat i del seu desenvolupament, que adquireixen, conserven, investiguen , comuniquen i exhibeixen amb finalitats d'estudi i d'educació [...] les evidències materials de la humanitat i del seu entorn” . En una societat sempre més globalitzada en que els ciutadans son considerats sempre més com “consumidors”, el museu sembla passar com a una manera més per consumir i a vegades les eleccions dut a terme per els museus, per exemple de cara a la programació, per raons econòmiques o per raons “polítiques”, a vegades semblen anar en contra de les seves pròpies missions i valors.
També en aquest sentit el rol del teatre en el museu pot representar una eina estratègica de reducció de la distància entre la programació i el públic i fer si que la visita al museu sigui encara més propera al públic; un cop en una peça teatral, els temes poden ser analitzat i discutit en un manera paradoxalment més objectiva o, per exemple, humorística, per poder veure els esdeveniments des de un altre punt de vista i posar-lo en discussió o fins i tot canviar el propi punt de vista sobre un tema, un cop que s’ha analitzat la seva natura.
El teatre pot sevir també per satiritzar sobre el funcionament intern de museu en sí i sobre les seves politiques d’actuació, com va passar en la peça The Objects and their affection, comissionada per la Western Museums Conference, in 1989. Aquesta peça girava al voltant d’una prestatgeria per barrets, donada a un museu da part d’un gran col·leccionista e l’interrogatiu sobre com i os es podia conservar; les escenes ensenyaven com passava per les mans de conservadors, educadors, designer, els recaptador de fons i cada personatge representava de manera satírica les excentricitat de cada rol.
Per a la creació de les peces, es possible seguir unes pautes teòriques elaborades per Freeman Tilden en 1950, com a resultat de molts anys de dedicació al National Park Service, El text “Interpreting our Heritage”, que passarà a se un clàssic de la teoria de la interpretació del patrimoni, posa a la llum 7 aspectes fundamentals relatius a la interpretació .
I. Qualsevol interpretació que no relaciona el tema que es descriu amb algun aspecte relatiu a la personalitat o la experiència del visitador por ser considerada inútil.
II. Les interpretacions destinades als nens no haurien de ser una dilució de la presentacions per als adults: hauria de seguir un enfocament diferent i possiblement un programa separat.
III. L ’informació no es una interpretació ; l’ interpretació està basada sobre una sèrie de informacions, però la manera en que es desenvolupen son diferents.
IV. L ’interpretació es una activitat educativa que aposta a revelar significats i relacions, més que comunicar informacions.
V. El objectiu de l’ interpretació no es lo d’instruir sinó lo de provocar .
VI. L’ interpretació es un art que combina diferent altres arts.
VII. L’ interpretació hauria de intentar presentar una globalitat i no tan sol una part i està adreçada a una pluralitat més que a un single individu.
DESENVOLUPAMENT EN LA POLITICA I PRACTICA EDUCATIVA DELS MUSEUS
El mon del museu ha anat tenint una transformació en les ultimes dues dècades, percebuda sobretot en Gran Bretanya, on les politiques culturals impulsades per el Govern cap a la final dels anys ’90 van donar la prioritat a la accessibilitat, a l’ inclusió i a l ‘aprenentatge permanent per a totes les organitzacions artístiques i educatives que reben fons públics. En 2001 una especial subvenció publica va ser utilitzada per els museus públics per intentar abolir el cost de l’entrada per els visitadors dels museus : l’aspecte educatiu dels museus va ser considerat com a prioritat entre totes les activitats dels museus.
Es va considerar el rol educatiu dels museus com a fonamental per a justificar les subvencions publiques en els museus i també com a una eina clau per desenvolupar culturalment i demogràficament els diferents tipus de públic, per millorar l’exclusió social i per fomentar l’accés a la cultura i l’aprenentatge permanent.
Aixó va passar en el Regne unit però reflecteix una sèrie de tendències internacionals: molts programes de museus avui dia son caracteritzats per una especial èmfasis sobre la participació activa, la descoberta i la expressió creativa.
Tradicionalment s’ha sempre vista al museu com a un lloc de memòria i d’aprenentatge, i mai han estat considerat com a llocs que intenten captivar les emocions dels visitadors. Últimament hi ha agut una presa de consciència general en el fet que les emocions constitueixen una part clau de l’aprenentatge dels visitadors: les actuacions constitueixen una manera efectiva per agafar les emocions dels visitadors i així contribuir la seva educació.
L’educació en els museus es profondament diferent de la que fins ara s’ha efectuat en les escoles, on el mètode basic s’ha entès com a mètode formal i directe des del professor; el del museu es un tipus d’aprenentatge informal, en l’òptica de la prospectiva constructivista[6] directe des de sí mateix i sobretot no lineal. Els visitadors es poden moure al intern del museu en totes les direccions, sense per força seguir un fil conductor, com en el cas dels llibres en que es passa de capítol a capítol. [7]
L’objectiu essencial es lo de captivar l’atenció dels visitadors i tenir-la el més possible, i d’aquesta manera provocar una comprensió més profunda i nova d’alguns aspectes de la ciència, de l’historia, del art, del mon natural i de l’ humanitat. Les exhibicions han sigut els primers mitjans de comunicació en fer aixó amb els objectes i l’ajuda de la tecnologia, dels marcs interactius, etc... etc... Un problema general es que els visitants fan les visites bastant de pressa i la seva atenció es difícil de sostenir amb ritme accelerat. Una persona, un actor vestit amb costums de l’època pot cridar l’atenció dels espectadors al punt de aconseguir baixar el ritme de les visites.
En general, les dades relatives a l’avaluació dels programes han demostrat que el públic va respondre positivament als programes pioners de teatre en els museus i que les actuacions han pogut per una banda, atraure més visitadors i per l’altra, han ajudat a sostenir més l’atenció.
En el National Museum of American History, es va fer una enquesta entre els espectadors que varen assistir a la peça Buying Freedom i va resultar que un 25% va fer preguntes als actors al acabar de la peça; en generals els espectadors van quedar més temps que respecte a una visita sense la actuació; en darreres entrevistes telefòniques de seguiment el 35% dels que havien assistit a la peça Buyng Freedom van admetre de recordar la peça més que altres aspectes i tot i que no tots varen quedar fins al final de la actuació, tothom es recordava de la actuació, a demostració que aquesta va quedar-se en la seva memòria.[8]
DE VISITADORS A PÚBLIC
Les paraules “visitadors” i “públic”, tot i tenint un significat semblant poden tenir una difuminació especial quan es parla de teatre en el museu; en general el terme “visitador” es més aviat utilitzat per els museus, perquè evoca l’idea d’un subjecte que es mou cap a un ambient o història que no li aparté i després de la “visita” se’n va; en el teatre es parla de públic, perquè els “visitadors” teatral, comparteixen més temps en un mateix ambient en que formen una assemblea, un tot conjunt, subratllat també per la mateixa acció de seure tot junts i de l’acció d’aplaudir, per exemple.
Els dos termes, però també desvelen una mica el que fins ara ha estat el rol del espectador d’un museu: el visitant es passiu, mentre que el públic te una valència més activa.
El teatre en el museu també provoca una barreja d’aquestos rols actius i passius: sobretot en es peces interactives el públic acaba convertint-se en un reflex del performer i en cert sentit ajuda a donar forma a la performance mateixa, hi participa. L’ interpretació en primera persona en particular es més exigent amb els intèrprets que la en tercera persona i es més exigent també amb el públic.
A través dels Living History i de altres tècniques performatives es pot afirmar que el públic pot aprendre la manera de viure o pot entendre i descobrir les implicacions quotidianes i socials de altres societats diferent de la seva. Probablement es gràcies amb la experiència directa que els individus poden també reforçar la seva pròpia idea de identitat i de comunitat.
CONCLUSIONS
Com s’ha intentat explicar les qüestions relatives a aquest camp variat i en evolució de l’activitat interpretativa son moltes i complexes i només recentment han començat una seva plena articulació. El teatre com a mitjà educatiu no pot ser sempre idoni a ser implantat en tots els museus o els llocs històrics; per tot una sèrie de raons ( el seu cost, la dificultat en saber ajuntar educació i entreteniment, la qualitat dels intèrprets o dels voluntaris ) també podria arribar a ser un mitjà no adequat al moment en que una determinada institució es proposa implantar-lo i aixó produiria més danys que beneficis i perjudicaria sempre aquesta opció; podria ser malentesa o podria donar prioritat al entreteniment i a les respostes fàcils, en lloc de desencadenar la curiositat cap al coneixement i al aprenentatge.
En la seva millor opció es capaç de desenvolupar tot una sèrie de tasques fonamentals en les museus : no només aportar beneficis en termes de educació i aprenentatge en els més joves, sinó també afavorir un aprenentatge emocional i cognitiu en els adults. Aquest procediment moltes vegades li diuen “pont”, o mitjà de “traducció” o per “ omplir els buits”: se’n digui com se’n digui, les actuacions son una manera encertada per aportar unes noves nocions al públic; es important ara que els recercadors trobin la manera més adequada per aportar dades que ajudin a analitzar en la manera més objectiva possible les aportacions d’aquest mitjà als visitadors dels museus.
[1] Dal Museum theatre al Digital Storytelling, Lucia Cataldo, Ed. Franco Angeli, 2011.
[2] Harwoor, R, All the World’s a stage ( London: Martin, Secker & Bedworth, 1984)
[3] Drama on the galleries. Graham Farnelo. 1992. NMSI Trading Ltd. 0901805491, in Museums and the Public Understanding of Science. John Durant
[4] Gigi Donfrest, director del Science Discovey Theatre per la Lawrence Hall of Science, in Exploring Museum Theatre, Tessa Bridal, 2004, Rowman, Altamira.
[5] Ibidem.
[6] Dal Museum theatre al Digital Storytelling, Lucia Cataldo, Ed. Franco Angeli, 2011, pp. 19.
[7] The Role of Theater in Museums and Historic Sites: Visitors, Audiences, and Learners, Catherine Hugues, Antony Jackson and Jenny Kidd, Ohio State University( USA), University of Manchester (UK), in International handbook of science education, Barry J. Fraser and Kenneth George Tobin; 1998, Ed. Springer.
[8] Ibidem
No hay comentarios:
Publicar un comentario